El món dels trastorns mentals, les diferents patologies psíquiques, patiments subjectius, ha estat representat en moltes ocasions a través de pel•lícules. El cinema fa de mirall de la realitat, ens mostra una visió d’una història que pot ser més o menys propera, més o menys real.
En el taller de “psicopatologia a través del cinema” us proposem utilitzar el cinema i els seus productes per entendre, aproximar-nos a una teoria i a utilitzar la teoria per entendre la part de realitat i de ficció que aquesta ens mostra.
Tenir una mirada crítica, mirar, no només veure pel•lícules. Com a espectadors estem acostumats a veure pel•lícules. Com a professionals de la salut, ens podem acostumar a mirar-les.
El cinema ens ofereix una eina molt potent per a treballar, reflexionar, aprofundir en les dificultats que se’ns presenten en el dia a dia de la nostra feina.
Aprendre a mirar, aprendre a llegir el que mirem, des de la subjectivitat de la persona que ho pateix i no des de la pròpia.
A la feina, en el centre de dia, a l’hospital, en el servei de rehabilitació,… ens trobem sovint davant d’escenes incomprensibles, de les que no coneixem més que el present, i que el seu origen és molt anterior. Som espectadors partícips d’una pel•lícula on el protagonista és el pacient, l’usuari del nostre servei, però només podem mirar una escena, la resta de la pel•lícula ens la poden explicar, però no la veiem.
En una pel•lícula no es veu tot el que passa, hi ha coses importants que passen fora d’escena i que som nosaltres, els espectadors els que omplim aquest buit per entendre el fil de la història. En el cas d’una persona, podríem fer el símil de que hi ha coses que passen a un altre nivell, inconscient, i que nosaltres ajudem al subjecte a interpretar, a que ell ho pugui anar omplint amb el seu propi contingut.
Les diferents patologies comporten estructures mentals diferents, maneres d’entendre el món diferent, i la història (subjectiva) de cada persona omple de contingut, de significats, aquesta estructura.
El psicoanàlisis i d’altres teories properes ens ofereixen explicacions i eines per entendre la psicopatologia. A través de mirar pel•lícules, de treballar-les, de reflexionar al voltant dels material que ens ofereixen podem aproximar-nos a aquestes corrents de treball.
Us animem a tenir una mirada responsable, i així, a través de la vostra feina, facilitar el camí al pacient, usuari a mirar-se a ell mateix.

(Reflexión escrita después de las III Jornadas del CPCT en Barcelona, el 19 de octubre del 2007).

Es diferente el silencio imperativo de un silencio acogedor, que invita a hablar de lo callado, no a recallar lo callado. Crear un espacio para conversar, dando escucha a lo de uno. El silencio frente a la conversación.

Aun sin silencio real, aunque el analista hable, ponga palabras, interprete, reordene un discurso, pregunte, señale, etc… el analista está en silencio, ¿por qué? Porque en la sesión no habla nunca de si mismo, de sus experiencias, sensaciones, sentimientos,… ese no es el lugar.

Los postfreudianos hablan, interpretan, a veces desde lo de uno, de lo que sienten en la sesión, o de lo que el sujeto les provoca (con sus palabras usted quiere herirme para que lo abandone), hablan de lo que ocurre en la sesión para trabajar lo que ocurre fuera.

Con Lacan el silencio es para dar lugar a lo de fuera, y se trabaja con la escena que el sujeto trae de fuera, tanto con lo que él ve como con lo que él mismo interpreta, él se explica, añade cosas de la situación real,…. Habla de su propia ficción (necesaria), de su propia realidad.

No se puede cambiar el silencio por la conversación, pues solo se habla de lo de uno, no es una conversación, sino un trabajo, un análisis del contenido del otro, y el analista ha de mantener un silencio para no incluir contenido propio, pero si que ha de ayudar al paciente a que encuentre su propio camino, sus propias razones, sus propias explicaciones… a menudo para llegar a este objetivo el analista mantiene el silencio usando palabras.

En el momento que se presenta, se escribe un caso, el analista toma las palabras, y habla de él, habla del caso, lo que él ha podido entender, ver, etc. Deja a un lado las preguntas del paciente y hace sus propias preguntas, explicando la experiencia vivida en las sesiones, busca respuesta a sus propias preguntas.

Mantener un silencio absoluto desde el inicio del tratamiento puede llegar a ser contraproducente, pues el paciente ha de aprender a descubrir el propio camino, ha de aprender a hablar de él mismo, a reelaborar su propia historia. La tarea del analista es ayudarlo a esto, enfocando con una linterna las zonas más oscuras de la historia, queriendo saber más, no teniendo miedo de la información, alejando el foco del centro del discurso (donde el sujeto está pegado) para volver a acercase más tarde desde otro lugar, no mostrando sentimientos frente ciertos hechos (horror frente a un crimen, asco frente a un deseo, …). Así se invita al paciente a ir hablando de su historia, y a inr reflexionando sobre sus propias preguntas. En primer lugar, ayudarlo a realizarse preguntas, e ir encontrando respuestas.
En silencio como posición, no tanto o no solo como técnica.

Raquel Boquet i Alabart

No us perdeu mirar aquest vídeo…
(nota publicada al Butlletí de la infància i l’adolescència de la Generalitat de Catalunya núm. 10, setembre 2007 i a la revista digital SOSPeriodista.com Explicar l’experiència de marxar a treballar a un país d’Àfrica és una tasca que m’és molt difícil, però alhora tot un repte que no vull deixar passar.

“Tubab, tubab”… la paraula que més ens feia riure a tots… Als nens que la pronunciaven mirant-nos encuriosits, als adults africans que ens acompanyaven, i als tres europeus que compartíem l’estança a M’Boro, un poblat a la costa de Senegal… Tubab és la paraula que ens definia i ens unia, alhora que evidenciava la nostra diferència, el color.

Arribem a M’Boro com a part de l’equip de CREART; una ONGD (Organització no Governamental de Desenvolupament) que treballa per a millorar la qualitat de l’educació del nen/a i les seves condicions de vida. L’objectiu fonamental de CREART és l’educació, com a primer pas perquè les comunitats més desafavorides i marginades surtin endavant.
CREART és una ONG jove fundada i dirigida pel Chené Gómez, artista plàstic malagueny resident a Barcelona. La seva il.lusió i compromís ajudant a educar els més petits a través de l’art fan del treballar al seu costat un plaer i un aprenentatge constant. Els diferents professionals que hi col.laborem coneixem com de bonic i difícil és la cooperació internacional. Cada un de nosaltres, des del seu àmbit de treball, des de la seva professionalitat, ha aportat col.laboracions amb diferents entitats.

La meva trajectòria professional com a psicòloga està vinculada des de fa anys a diferents vivències a països menys desenvolupats que Catalunya. El pas cap a Senegal, el vaig fer el passat mes de maig amb la companyia i el suport de l’equip de CREART.

Dos mons, una sola realitat

L’entitat, convidada per metges suïssos que estan facilitant l’accés a la sanitat gratuïta a la zona, va emprendre el viatge cap al Senegal, a M’Boro, amb la intenció de compartir uns dies amb els seus habitants i realitzar tallers amb els nens/es per conèixer i entendre quines són les seves principals necessitats, i valorar què podíem oferir nosaltres des de CREART. Ens havien explicat mil i un detalls de la localitat que ens proposàvem visitar. Tot un caos, tot un laberint, tot confús i diferent, massa diferent per poder ser expressat i aclarit amb paraules. L’Àfrica no està tan lluny, però tot un món ens separa.

M’Boro és un poblat a la costa de Senegal. No hi ha llum, ni aigua, ni gas. El poble està construït sobre la sorra de la platja. Les cases estan fetes de palla i canya. La principal font d’aliment és el mar. Tota l’activitat diària es desenvolupa a la platja. Hi ha sempre infants per tot arreu. Tothom té sempre un somriure a la cara per dedicar-te’l i et conviden a prendre el té amb ells a casa seva. Les dones crien els nens/es, sempre penjats de l’esquena adolorida, els homes surten a la mar amb petites barques de fusta, cap a un mar ensordidor. El mar de nit mostra tot el seu resplendor i brilla!, és fosforescent, verd fosforescent!

A M’Boro hi ha una sèrie de luxes inaccessibles. Luxes per a tots els seus habitants, però sobretot luxes per als nens/es. L’educació i la sanitat en són els principals. Només uns quants privilegiats tenen la quantitat necessària per accedir a aquests serveis. No tots els nens/es doncs, van a l’escola, i al metge hi van quan estan molt i molt malalts.

Mare, pare, ja us porto jo al metge!

Des de CREART es planteja des d’un primer moment treballar amb la població local a través de tallers i la creació i la millora d’infraestructures.

Aquest petit poble de la costa senegalesa té dues escoles que no mantenen una relació fluida, i a través de tallers d’art conjunts realitzats per CREART s’inicia una relació entre els nens/es que hi acudeixen. Aquests tallers elaborats amb els infants tenien com a objectiu final apropar la població a l’ambulatori local, on els mateixos nens van acabar pintant un mural a la sala d’espera i van exposar els dibuixos d’aquells dies que vam poder compartir amb tots ells. CREART va dur a terme el primer taller d’arts plàstiques amb els infants. A través de sessions de pintura i joc amb els nens/es, en els quals vam utilitzar diferents materials i tècniques, vam poder constatar que molts no havien pogut dibuixar mai sobre el paper. Tot i així les obres d’art dels nens i nenes senegalesos van ser exposades a les parets de l’ambulatori, mentre els nens dibuixaven el seu particular mar de peixos al porxo del local. Ara són els infants, els que porten els pares al metge per mostrar el seu mural comú! Veure al Chené Gomez amb els nens/es, fent-los pintar i treballar plegats, és tot un espectacle. Sembla tan senzill…

El paper principal dels mestres i els artistes de la localitat ens va ajudar a tirar endavant amb èxit aquest primer apropament. Vam intercanviar experiències, coneixements, tècniques… ajudant a perpetuar amb el nostre gra de sorra la tasca de formació iniciada. L’art pot ajudar a crear diversificació laboral a la zona, on sense creativitat i sense recursos educatius, els nens no tenen altra sortida que treballar al mar i pel mar.

El que més ens va colpir, va ser l’escola corànica, la segona escola del poblat, gratuïta, on els nens que no es poden permetre anar a l’escola francesa (l’estatal i de pagament), tenen un espai on trobar-se i aprendre a llegir l’àrab, aprendre a escriure, aprendre a sumar i a restar.

El nostre compromís…

Quan hi vam estar el mes de maig del 2006 per primer cop, aquesta escola tenia greus problemes d’estructura. Una sola habitació quadrada, petita, sobre la sorra de la platja, amb una única finestra minúscula per on entrava una mica de llum solar, esquerdes a totes les parets i el sostre, el terra foradat… Un parell de banquetes trencades per a seure alguns dels nens/es, mentre els altres seien a terra (aquest terra foradat per tot arreu), no hi havia cap taula on els nens poguessin recolzar els seus papers… Les puces eren les reines de l’escola. L’Aminata, la mestra local, els donava les classes diàriament sense cap altra remuneració que el que els nens/es i les seves famílies li oferien puntualment.

I parlo en passat perquè tot i el desastre del recinte els nens i nenes de M’Boro tenien un lloc on reunir-se per educar-se. I ara ja no! L’escola, tal com avisava amb les esquerdes per tot arreu, ha acabat caient, i ara ja no poden trobar-se, ni estudiar plegats.

Aquest primer viatge a M’Boro ens va lligar a aquesta localitat, ens va comprometre amb els seus habitants a oferir-los el nostre suport, el nostre treball, la nostra ajuda, els nostres recursos humans i materials…

El compromís de CREART amb M’Boro es va materialitzar també en infraestructura. Volem reconstruir amb unes condicions dignes l’escola corànica, volem oferir-los la possibilitat de continuar pintant, de continuar dibuixant i de continuar aprenent i creixent cap a un futur amb noves opcions; per què no?, un futur que s’avingui amb els somriures dels nens/es que quan ens veuen arribar, ens agafen de la mà tot cridant “tubab, tubab!”

Raquel Boquet i Alabart, psicòloga de CREART

Publicat al Butlletí de la Infància i l’Adolescència número 6, gener 2007.

A en Chris li agraden els gossos, els números primers (se’ls sap tots fins el 7.507), els policies i que les coses tinguin un precís ordre li dóna seguretat. A en Chris li posa nerviós que el toquin, que li facin moltes i ràpides preguntes, no li agrada el color groc, no entén els acudits, ni els jocs de paraules i la gent li provoca confusió per dos raons principals, perquè hi ha gent que parla sense utilitzar cap paraula, i perquè sovint la gent utilitza metàfores. No sap dir mentires. Té dies súper bons, dies bons, dies bastant bons i dies negres.

Viu amb el seu pare, ja que creu que la seva mare és morta des de fa dos anys. Acudeix a una escola especial, on és atès per un psicòleg, i hi té un amic. Un dia a mitjanit troba al gos de la veïna mort al pati, i després de ser acusat d’aquest assassinat decideix esbrinar qui l’ha mort. Aquesta investigació queda relatada al llarg de la història. Pel Christopher descobrir qui és l’assassí el porta a viure moltes aventures i a descobrir moltes altres veritats de la seva pròpia història. El camí no és fàcil, a ell li costa entendre a la gent i la gent no el pot entendre a ell.

La confusió és general i els malentesos freqüents. Però no és una aventura, si més no, no és una aventura qualsevol, és l’aventura de la vida d’un noi amb psicosis enfrontat al món, al món construït per i pels neuròtics. És una història diferent, no és un llibre qualsevol.

En aquesta novel.la podem escoltar i entendre les grans dificultats de relació que genera el dia a dia amb un noi amb psicosis. Hi ha molts comportaments que no es poden entendre des de la lògica de l’adult i la reacció que aquest té davant els fets que el noi fa només generen més i noves confusions.

En els CRAE i en les famílies d’acollida hi ha nens amb psicosis, més o menys desencadenades, que no estan diagnosticades i que són difícilment detectables. Moltes vegades certs comportaments que els nens tenen els interpretem seguint la nostra lògica d’adults i de professionals. He sentit moltes vegades dir “això no és normal, aquest nen no està bé, això no es pot permetre,…”. Situacions de crisi que es poden generar pels malentesos i per les dificultats que sovint tenim per entendre el que li passa al nen, especialment amb nens que pateixen i que expressen el seu malestar com poden.

La lectura d’aquest llibre, que és molt amè i distret, ens permet reflexionar sobre el que és normal, el que podem entendre i el que a vegades podem arribar a provocar si només prenem com a vàlida la nostra vivència i el nostre raonament.

“El curiós incident del gos a mitjanit” és un novel.la, però ens pot donar cert material de reflexió i de llum a la nostra pràctica professional, com a psicòlegs, educadors, pares, tècnics o simplement adults.

Raquel Boquet, psicòloga